Noemí Romero (Madrid, 2000) serà la primera gimnasta de trampolí de la història de l'olimpisme espanyol en participar en uns Jocs Olímpics. Una extraordinària fita que dona sentit a tot l'esforç que hi ha al darrere d'una gimnasta que l'any 2018 va apostar per la seva carrera com a esportista traslladant-se al CAR de Sant Cugat. Medalla de bronze al Campionat d'Europa de Guimaraes i amb nombrosos èxits acumulats al darrer cicle olímpic, la gimnasta del Club Trampolín Albacete està assaborint un brillant present sense perdre de vista el pedregós camí que ha estat arribar fins aquí. Pràcticament sense temps de pair la gesta aconseguida, Romero ja s'il·lusiona pensant en l'as que durà sota la màniga a París i amb el qual voldrà continuar impressionant al món del trampolí. 

Com es va gestar la teva decisió de venir al CAR de Sant Cugat?

A finals del 2017 ja s’estava sondejant la possibilitat que vingués aquí pels resultats que jo estava obtenint i al 2018 ja em van oferir la beca, pagada per la Real Federación Española de Gimnasia, del CAR de Sant Cugat. Jo en aquell moment tenia 17 anys i no ho vaig veure molt clar: era menor d’edat, havia de marxar sola a un lloc on pràcticament no coneixia a ningú, deixar la familiar enrere... i ho vaig acabar rebutjant.

De debò?

Sí... i és com que va quedar una mica pendent. La Cristina, la meva entrenadora del Club Trampolí Albacete, em va insistir que això era un tren que potser no passaria dos cops a la vida i la meva família em va animar que agafés l’oportunitat. A més jo havia de marxar d’Albacete perquè allà no hi havia psicologia presencial que era el que jo volia estudiar. És a dir, que m’havia de moure sí o sí. I com no era una decisió irreversible, vaig venir a provar i sabia que si no m’adaptava sempre era a temps de tornar. I aquí segueixo sis anys després!

Tenies la certesa que les coses t’anirien tan bé com t’estan anant?

Jo sempre he sabut que tenia molt potencial perquè des de petita em posaven a competir amb noies més grans que jo i fins i tot pujava al pòdium i guanyava, però mai m’havia plantejat l’opció d’anar a uns Jocs Olímpics. Vivia el present perquè gaudia del que estava fent, però no tenia objectius més enllà dels Campionats del Món o d’Europa en els quals anava participant. 

Que un Campionat del Món o d’Europa no és poca cosa, tampoc...

No, no, però recordo que el Mundial del 2018, que és el primer que vaig participar estant al CAR de Sant Cugat, em va anar fatal. És com que vaig pagar la novatada de portar un mes i mig aquí i em va venir tot molt de cop. 

Senties més pressió per ser aquí? 

Sí. Jo sentia que havia de demostrar tota l’estona a la federació espanyola, que era qui m’estava pagant la beca, que l’estava aprofitant; a l’entrenador que era qui m’havia donat l’oportunitat d’estar aquí, a la meva família per haver marxat lluny de casa... i tot això no m’estava deixant gaudir ni lluir-me a les competicions.

‘Mai hi ha hagut un gimnasta de trampolí espanyol als Jocs Olímpics’. Què et diu aquesta frase, ja afortunadament obsoleta, que segur has escoltat molts cops des que estàs aquí?  

És quelcom que tots sabíem i que esperàvem que algun dia algú pogués ser la primera persona o, com en aquest cas, la primera parella de noi i noia. Ha estat un repte i he treballat molt dur per aconseguir-ho. Jo sabia que podia estar als Jocs Olímpics tot i que era molt difícil perquè de tot el món només van 16 gimnastes de trampolí.

Quins són els teus punts forts que et fan mereixedora d’estar entre les 16 millors gimnastes de trampolí del món?

Sense cap mena de dubte la meva constància i el sacrifici. Soc capaç de no sortir de la meva habitació o de la sala d’entrenament només per a aconseguir el meu objectiu. És a dir, no em perdo en el procés.

Classificar-se per a un Jocs, precisament, requereix molta constància i sacrifici perquè només hi ha una oportunitat cada quatre anys. 

El cicle olímpic és un procés llarg, però sí és cert que el treball enfocat estrictament a la classificació olímpica va començar el juny de l’any passat amb la primera Copa del Món que sumava punts pel rànquing olímpic. Ha sigut una mica menys d’un any molt intens i al final hem pogut obtenir la recompensa per la qual ens hem esforçat tant.

A la Copa del Món de Cottbus vas treure el bitllet cap a París. Què vas pensar en aquell moment? 

És que no t’ho sabria ni dir. En aquells moments és tot emoció i pocs pensaments. A més em vaig assabentar que també el David havia aconseguit la plaça, així que al ser la meva parella, va ser una alegria enorme per partida doble. Sí que és veritat que, a banda d’aquest orgull, vaig sentir força pena pels meus companys que es van quedar fora, ja que al final és gent del nostre equip que portem competint junts des que som petits. Ja sabíem que només un noi i una noia podien classificar, però en aquell moment també va haver-hi aquesta part agredolça perquè ells també es mereixien ser als Jocs.

Al trampolí, i particularment, a l’equip nacional, traslladeu la imatge de ser una pinya i no tinc dubtes que a París rebreu el suport dels que s’han quedat fora.

Totalment d’acord! De fet, crec que si no fóssim l’equip que som avui no s’haurien aconseguit ni la meitat de coses que hem aconseguit. Cada any hem anat fent història i això és gràcies, en part, a la unió de l’equip. Hi anés qui anés als Jocs, tots teníem clar que li donaríem suport incondicional com si fóssim nosaltres mateixos. 

Ara que en les últimes dues setmanes esteu tenint més focus pendents de vosaltres, com està sent la gestió emocional per no deixar de tocar de peus a terra?

Sincerament com encara no he acabat d’assimilar el fet d’anar a uns Jocs és com que mai he arribat a deixar de tocar de peus a terra. Però és que tampoc hem tingut temps material perquè un cop vam tornar de la Copa del Món de Cottbus vam haver de marxar de seguida a l’Europeu de Guimarãés. Però sí que és cert que amb tanta entrevista i tants missatges arribava un moment que deies... mare meva, la de gent que estava implicada en aquest procés donant suport.

Et marques algun objectiu pels Jocs?

Sí que tinc un repte bastant personal. Vaig fer una aposta amb dos amics meus, el Robert Vilarasau i el Jorge Martín, i els vaig dir que si classificava pels Jocs i em trobava en bones condicions, intentaria fer un salt a París amb el qual cap noia ha competit encara amb ell. 

Això és una primícia!

Sí, sí (riu)! No diré el salt que és, però si puc prefereixo donar la sorpresa. Crec que pot estar molt guai. 

Per acabar. Què li diria la Noemí d’ara a la Noemí que va entrar al CAR de Sant Cugat al 2018 quan mira cap enrere?

Que hauria d’haver confiat més en mi. Sempre he sabut que era bona però sempre m’he infravalorat també i pensava que era menys capaç de fer coses de les que realment sé fer. I que seguís fent el camí que estic fent perquè al final l’he posat molta passió i també això és el que m’ha permès arribar fins aquí. 

Què diu el seu entrenador?

"Intel·ligent, modesta, senzilla, treballadora, amb un alt amor propi. Consistent, capaç de superar els escenaris més contradictoris. Amb una alta capacitat de superació al dolor, i amb una gran humiitat i generositat. Una esportista nata de cap a peus, amb un perfil olímic des de ben petita."

Guillem Villa, seleccionador espanyol i entrenador de la FCG.