Bronze a la final de paral·leles de l’Europeu de gimnàstica artística d’Antalya, bronze a la Copa del Món de Tel-Aviv, campió d’Espanya absolut, classificat per a la final all around del Campionat del Món d’Anvers, classificat amb l’equip masculí per als Jocs Olímpics de París... el 2023 de Thierno Diallo (Conakry, 2000) ha estat replet d’èxits individuals i col·lectius que l’han consagrat com un dels millors gimnastes catalans del moment. El camí per arribar fins aquí no ha estat fàcil i el gimnasta del CG Egiba n’és conscient, motiu pel qual no vol deixar d’assaborir el present sense perdre de vista l’ambiciós futur que té per al davant.

 La pregunta és clara: ha estat el 2023 el teu millor any?

Totalment, ha sigut un any increïble. Abans de començar la temporada sempre planteges uns objectius i aquests s’han complert per sobre de les expectatives que jo tenia. Crec que el que ha passat és que aquest any he confiat més en mi i a mesura que anava transcorrent l’any m’he adonat que veritablement podia seguir confiant en mi.

Confiar en un mateix: que senzill sembla dir-ho i que complicat és portar-ho a la pràctica...

Així és, a mi m’ha costat molts anys això perquè quan competeixes no és tan fàcil. Jo per això estic molt agraït a tot el treball psicològic que m’ha acompanyat al meu darrere.

El teu 2023 va començar molt prometedor amb el bronze a paral·leles a l’Europeu d’Antalya...

Sí, així és. Les paral·leles són l’aparell que més gaudeixo i on em sento més còmode. Això va fer que anés una mica més confiat, tenia un exercici prou sòlid i somiava amb arribar a la final.

Però no només has deixat un llistó molt alt amb les paral·leles, sinó que també has aconseguit una major regularitat en la resta d’aparells que t’ha permès disputar la final all around del Campionat del Món d’Anvers...

És que m’he sentit molt bé! Si és cert, però, que en les anelles haig de millorar. No tinc tanta força en els elements de suspensió i degut al meu cos, em fan una mica de mal les espatlles. Però per exemple, cavall amb arcs és un aparell que s’acostuma a patir quan es competeix i a mi se’m dona força bé.

A nivell col·lectiu un altre dels èxits dels quals has format part és la classificació de l’equip masculí de gimnàstica artística per als Jocs Olímpics de París 2024.

Això va ser una satisfacció molt gran, ja que era l’objectiu principal i tots vam intentar donar el màxim de nosaltres mateixos. Certament, però, no va tenir un sabor tan dolç com al 2019, on també era un mundial classificatori per als JJOO de Tokio. Aleshores va ser espectacular perquè no teníem un equip de tant nivell com el d’ara i vam aconseguir classificar-nos per a la final d’equips del mundial, així que ara ens ha quedat una mica l’espina.

Des de fora, es percep un grup molt unit. Suposo que l’accident a Portugal va ser un punt d’inflexió anímic per a tots...

Ja ens portàvem molt bé entre nosaltres perquè passem moltes hores junts, però allò ens va fer encara més forts. Sabem que podia haver acabat molt pitjor i com hem sortit immunes, excepte el Joel que va tenir una lesió més greu, ara veiem la vida diferent. Hem de donar les gràcies al que tenim, que de vegades no ho valorem prou.

Quins són ara els teus propers objectius?

Ara mateix el que prioritzo és intentar desconnectar una mica i descansar després d’un any molt llarg. Haig de carregar piles per al circuit de Copes del Món que comença al febrer i mentrestant seguir entrenant per mantenir-me.

Què fas per desconnectar?

Soc algú qui es relaxa veient sèries... tenim uns horaris bastant bons i quan acabes d’entrenar, que son sobre les set de la tarda, encara et queda temps per fer coses de profit. Malgrat estar tancats tenim temps per desconnectar o per anar a donar una volta.

Vas arribar al setembre del 2015 al CAR de Madrid. Mires enrere i què hi veus?

Doncs que passen molt ràpid els anys aquí! Almenys és aquesta la meva percepció (riu).

Va ser senzill prendre la decisió d’anar a Madrid?

No del tot, sobretot pels meus pares. Jo tenia 14 anys i els meus pares no sabien què podien esperar de mi, a banda que llavors tampoc eren grans coneixedors de la gimnàstica.

Com és ara la relació amb els teus pares?

Molt bona. Veuen que he aconseguit el meu somni d’aconseguir arribar a uns Jocs Olímpics i que per a mi això és com una feina que compagino amb els meus estudis.

El més paradoxal del teu cas és que topes amb la gimnàstica gairebé de rebot a través d’un programa de captació de talents de l’Ajuntament de Manresa...

Sí, sí (riu). Era un període en el qual jo no feia cap esport. Sí que abans havia jugat a futbol, però ni m’agradava ni m’apassionava. I de casualitat vam fer una excursió amb l’escola al gimnàs i allà em va veure el Xavi Casimiro que va veure en mi que tenia aptituds.

I allà va començar la història... com si fos un amor a primera vista

La veritat és que sí (riu). Tenia vuit anys i no havia sentit a parlar mai de la gimnàstica, però recordo que estava com un remolí passant-m’ho molt bé.

I d’ençà has estat escollit tres cops com a millor esportista manresà...

Em posa molt content rebre reconeixements així. És una ciutat que m’ho ha donat tot i sempre és una alegria situar a Manresa en el mapa i que vegin que hi ha esportistes entregats amb passió.

Tu vas arribar a la capital del Bages amb cinc anys de Guinea-Conakry...

Sí, el meu pare va estudiar a Bèlgica per a buscar una vida millor i quan va tenir l’oportunitat va ens va portar a la meva família a Manresa, que ja coneixien d’altres amics que hi vivien aquí. I des de llavors que sempre m’he sentit molt integrat.

Conserves records del teu país d’origen?

Precisament l’any passat vaig visitar Guinea-Conakry per no perdre les meves arrels. Va ser un viatge força emotiu on vaig veure coses totalment diferents de les que visc. Allò em va fer més conscient de les oportunitats que he tingut.

Allà es coneix la gimnàstica? Sabien qui eres?

No, gens. El futbol és l’esport més important i com a molt també hi ha qui sap de bàsquet, però la gimnàstica res de res. I d’allà mantinc relació amb la meva tia i els meus cosins, que són els que em coneixen i m’hi parlo sovint. 

Què diu el seu entrenador?

El Thierno Diallo és un gimnàstica carismàtic, alegre i positiu que sempre té un tracte afable amb tothom i que es fa estimar. El seu positivisme l'ajuda a solucionar tots els reptes que l'ofereix la vida i encara ara, amb els seus 23 anys, continua jugant a fer gimnàstica. 

Lluís Marquez, entrenador del Club de Gimnàstica Egiba.