De família hongaresa per part de pare i família romanesa per part de mare, Sergio David Kovacs (Castellar del Vallès, 2006) va tenir el seu primer contacte amb la gimnàstica artística a través del Club Gimnàs Llenas amb només set anys. Des del 2015 pertany al Club Gimnàstic Sant Boi on ha anat progressant fins a arribar a ingressar anys més tard al CAR de Madrid. En la seva darrera convocatòria amb la selecció catalana a la Berlín Cup va tenir una participació immaculada i al Campionat de Catalunya ha quedat subcampió a Via Olímpica 9. Des de la passada primavera compta amb la nacionalitat espanyola i ja pot participar en competicions internacionals amb l'equip nacional.
Campió a l’all around, campió
a la final d’anelles, campió a la final de salt i medalla de plata a la final
de barra. Quins records tens de la
Berlín Cup?
Tenia moltes ganes de competir. A
més, era una de les meves primeres competicions d’aquest nivell. Recordo que
estava força nerviós els dies abans, però ja m’agrada aquest ambient perquè
quan pujo a l’aparell se’m van tots aquests nervis.
Entrava dins de les teves
expectatives assolir aquests resultats?
No, de cap manera. Jo anava a fer
la meva feina i no em pensava que em pogués anar així de bé.
Quines són ara les teves
properes metes?
El Campionat d’Espanya que es
celebra al juliol i després el Festival Olímpic de la Joventut Europea.
Retrocedim als orígens. Quin
és el teu primer record que tens de la gimnàstica?
El primer record que tinc és quan
tenia uns set anys i mentre feia zàping a la televisió em quedava sovint al
canal de Teledeporte. De vegades feien competicions de gimnàstica i a mi
m’agradava veure-les. Després jo anava
pel carrer fent tombarelles, salts, la roda... era un nen molt inquiet.
Aleshores els meus pares em van apuntar a un gimnàs quan com qui va a passar
una estona, no es pensaven que arribaria fins on he arribat.
Mirem ara el present. Com és
un dia a la vida de Sergio David Kovacs?
M’aixeco a les 7.30h del matí per
anar a classe de les 8.00 fins a les 10.45h. Després tinc entrenament de les
11.00 fins a les 14.00, que fem una pausa d’una hora per dinar. A les 15.00
tornem a classe fins a les 17.30h i de 17.45 fins a les 20.30 fem una segona
sessió d’entrenaments.
Tens 17 anys, estàs en plena
adolescència. Aquesta rutina comporta també molts sacrificis...
Sí, la veritat és que al principi
quan vaig fer el canvi aquí em va costar més. Tot era nou, companys diferents,
entrenava el doble del que ho feia en el club, físicament estava molt cansat...
però bé, venir al CAR de Madrid ha sigut
un canvi molt positiu i soc conscient dels progressos.
On et veus d’aquí a uns anys?
Com bé deus saber, la vida de
l’esportista d’elit és efímera i perquè sigui exitosa hi influeixen molts
condicionants. T’has parat a pensar algun cop en la teva vida professional fora
de la gimnàstica?
Sí, tinc clar que quan acabi el
Batxillerat vull fer la carrera de psicologia aplicada a l’esport, que és una
cosa que sempre m’ha cridat l’atenció.
Parlem de psicologia
aleshores. Quin rol juga el factor mental per a un esportista?
La ment està sempre per davant
del físic. Jo li dono molta importància a la ment, ja que si mentalment no
estàs bé és molt difícil assolir els teus objectius. Molta gent, jo inclòs,
anem al psicòleg un cop a la setmana o cada dues setmanes perquè encara que no
tinguem cap problema sempre ens ajuda a créixer mentalment.
És important això que dius
perquè fins fa un temps s’associava només el fet d’anar al psicòleg amb patir
una malaltia i no és així...
Igual que per a un esportista és
natural anar al fisioterapeuta, jo penso que tots els esportistes que estan
ficats en un entorn de pressió haurien d’anar al psicòleg per a que et donin
consells.
Què has après anant al
psicòleg?
Sobretot he après que passi el
que passi tot és passatger. Pot haver-hi moments que vegis les coses molt
negres, que no estàs preparat per a l’esport d’alt rendiment... però al final
tot és passatger.