El primer contacte amb la gimnàstica de Miquel Mañé (Segur de Calafell, 2003) va ser amb la disciplina artística a través de la Fundació Privada Unió d'Esport Base Vilanova. Tres anys després va adonar-se que la seva especialitat era la gimnàstica aeròbica i de la mà del Club Gimnàstica Calafell ha batut tots els rècords de precocitat proclamant-se campió del món d'aquesta modalitat amb tan sols 18 anys. Amb un futur prometedor per endavant, Mané assegura que seguirà esforçant-se de valent per mantenir-se en l'elit de la gimnàstica aeròbica. I les seves paraules no cauen en sac foradat: la prova més fefaent, la del darrer cap de setmana on va proclamar-se campió de la Copa del Món Romgym. 

El teu primer esport va ser el bàsquet...

Sí, visc a prop del poliesportiu del meu poble i la meva mare em va apuntar a les típiques extraescolars de l’escola perquè fes esport. A més, la meva mare havia jugat a bàsquet i el meu cosí també. Però vaig durar poc perquè jo feia tombarelles al costat de la pista (riu).

Quin va ser doncs el punt d’inflexió per passar-te a la gimnàstica?

Quan acabava els entrenaments de bàsquet, al mateix poliesportiu, feien ball i m’hi vaig apuntar de prova un any. M’agradava ballar, però tampoc era res de l’altre món. Llavors en unes vacances d’estiu vam anar als Pirineus i vam llogar un d’aquests apartaments turístics amb piscina. En comptes de jugar amb l’aigua, jo em dedicava a fer tombarelles per la gespa i, casualitats de la vida, una de les persones que també va llogar d’aquests pisos em va veure i resulta que era d’un club de gimnàstica artística de Vilanova. Aleshores vaig anar a provar i m’hi vaig estar uns tres anys.

I la gimnàstica artística, què tal?

Vaig participar en campionats nacionals i diguéssim que em defensava. No quedava primer però tampoc dels últims.

Com dones llavors amb la gimnàstica aeròbica?

Va ser a cinquè de primària. Al canviar d’escola, en una jornada de portes obertes, com jo no podia parar quiet, vaig fer una de les meves tombarelles i una companya em va dir que anés a provar gimnàstica aeròbica, que era una modalitat diferent. No n’havia sentit a parlar i vaig provar-ho en un campus.

I ja et vas enganxar.

És que és tan diferent... no he trobat res ni millor ni que em cridi tant l’atenció. No et pots avorrir mai, cada vegada et sorprèn més! La gimnàstica aeròbica es regenera, sempre hi ha coses noves. A més, és amb música. No sé, a mi m’encanta, té una espècie d’alegria...

I d’aquí a campió del món...

La veritat és que no m’ho havia arribat mai a plantejar. Intento ser una persona humil i no em fixo gaire en els premis. Soc dels que penso que si al final fas bé el treball, s’acaba recompensant.

Quan sent tan jove arribes tan lluny... queda alguna cosa per assolir?

Arribar no és fàcil, però el veritablement difícil és mantenir-se. Per això sempre intento innovar. T’has de fer conèixer d’alguna manera i el meu toc especial és que soc diferent. Tinc una part artística molt més diferenciada que la d’altres gimnastes i ho intento expressar amb coreografies diferents. I a part de treballar molt per aconseguir aquests resultats, és intentar fer-ho amb el cor i lluitar-ho perquè surti.

Amb aquesta ambició és un repte també pels jutges que et puntuen...

Bé, al final ho estàs posant més fàcil. Si intentes ser diferent, aquesta diferència s’ha de marcar per bé o per dolent.  Quan els jutges veuen una actuació tan diferent suposo que els hi alegra la vista. Són moltes hores de competicions puntuant i quan veuen el panorama suposo que s’alegren de veure que tot no sigui tan planer.

Quin és l’últim element que estàs provant d’innovar?

En els últims dos o tres anys, ja com a sènior, he fet dificultats de cert valor, però em vaig estudiar el reglament i vaig veure que existia un element que no s’havia fet mai a competició: el High-V. Vaig dir-me: si vull ser diferent, haig de treure’l. I fins al moment soc l’únic que ha fet.

Quins sacrificis has hagut d’assumir per arribar fins aquí?

Gairebé no tinc vida social. Al final els nostres amics son els gimnastes i la gent del club. En el meu dia a dia no tinc temps ni per fer un cafè: o estic estudiant o estic entrenant. Visc a Segur de Calafell i cada dia vaig a Barcelona, així que m’haig de llevar molt aviat i agafar transport públic per arribar a la universitat. A més, si et crida la selecció espanyola, has d’anar gairebé sempre a València a entrenar perquè encara que aquí a Catalunya hi ha nivell allà és on hi ha la crème de la crème.

Estàs estudiant bioquímica.

Sé que de la gimnàstica no podré viure. No és com el futbol que es mouen molts diners, així que haig de mirar pel que m’agrada estudiar i en el meu cas són les ciències.

Per acabar, quin és el teu desig per a la gimnàstica aeròbica?

Que cada vegada tingui més visibilitat. M’agradaria que quan una persona em pregunti a quin esport em dedico i jo respongui que faig gimnàstica aeròbica no es pensi soc el de les anelles o el de la cinta.

Què diu la seva entrenadora?

"El Miquel té un do que és l'autoexigència i la disciplina. No només en l'àmbit esportiu sinó també en els seus estudis o en qualsevol àmbit que tingui una responsabilitat o objectiu. Té clar que es el que vol i ho farà de la millor manera possible. Sempre ha sigut molt servicial i ajuda i coopera en tot el que pugui". 

"Quan va arribar al món de la gimnàstica aeròbica era un nen de 9-10 anys que el que li agradava era la música i poder adaptar-la a les seves coreografies i acrobàcies. Recordo que el primer dia es va presentar amb la seva tablet per mostrar les músiques per muntar coreografies. Amb les habilitats físiques que té i les seves ganes i il·lusió per aprendre li ha permès aconseguir els seus mèrits esportius. A més, a la sala d'entrenament col·labora i ajuda als seus companys, donant idees musicals per als exercicis".

Patrícia López, entrenadora del Club Gimnàstica Calafell